El present, de vegades expressat amb sinònims del tipus “actualitat”, “estos dies”, etc. Què pensaries si et diguera que el present no existeix? Probablement cregueres que m’he tornat boig, que he oblidat la meua medicació o em demanaràs el número del meu camello —tot siga dit: no, no use d’això—.
Així, el present es una forma de cridar a un periode de temps variable entre el passat recent i el futur immediat; la seua duració depén de l’àmbit o el context en que s’utilitze o inclús de ls paraules dels que va precedit.
Quina explicació té això?
El passat és el conjunt de sucesos que ja van tenir lloc i el futur, el conjut de sucesos que encara no han ocorregut. Que li queda al present? El gerundi. Què està succeint ara mateix? Estàs llegint esta entrada però, acotant, les línies anteriors ja les vas llegir i després llegiràs la resta. Què es el present? quant dura? quan acava? És com parlar de moments i instants.
Esta palla mental s’arrela en una conversació, mantinguda amb una amiga a la que li tinc molta estima, de la frustració i la desil·lusió. Malgrat que apareguen com a sinònims en el diccionari, crec que no va de més explicar-ne les diferències —encara que siga des del meu punt de vista—.
Frustració és el sentiment de fracàs d’una situació qualsevol (passat).
Desil·lusió es el sentiment d’expectativa poc favorable (futuro).
Espere no haver-ne provocat paradoxes, ni mals de cap.
Bona nit, peus esquerres.
[...] [...]