Post meridiem: Reflexió sobre el meu tweet de “no pensar”

… y decidí que, al menos por esta vez, no iba a pensar; y descubrí que la vida me va bien cuando no pienso…

… i vaig decidir que, encara que siguera esta vegada, no anava a pensar; i vaig descobrir que la vida em va bé quan no pense…

Com al voltant d’este tweet pareix que hi va haver controversia, m’agradaria estendre’m una mica més per ací, malgrat que 140 caracters siguen un món, no son suficients per explicar-se en profunditat. A més a més, vaig recuperant la sana costum de publicar al blog, després de estes no sé si merescudes vacances.

Per cert, podeu seguir-me al twitter com @pieizquierdo, de moment no tinc un compte per tweets en valencià/català, potser no faça falta i publique alguns tweets en la llengua de la terra.

Que vull dir amb “no pensar”?

Amb “no pensar” no vull dir deixar d’utilitzar el cervell superior (o neocórtex), més be és un “no pensar” com el del samurai que branda una katana, o el d’un pintor que maneja un pincell. Amb “no pensar”, vull dir fluir, o l’estat de flow del que ja vaig parlar en una entrada anterior; o com diu Gallwey en “El juego interior del tenis” deixar que passe, deixar fer al jo número 2 —ja parlaré més d’açò en una pròxima entrada, quan acabe de llegier el llibre—; o com dirien els/les més somiadorxs, “no pensar” és seguir al cor —o a l’emoció, per als/a les menys nyonyxs/romàntics/romàntiques—.

Espere haver-me explicat una mica millor, ara. Cap dubte?

Algú té el mateix problema que en tenia jo, a algú soles li van ensenyar a pensar? La meua solució? Crec que soles consisteeix en aprendre, no té més secret.

Bona vesprada, peus esquerres.