Jo accepte (Part 1)

Una molt bona amiga em va manar un e-mail este matí i em va agradar tant que he decidit comentar-lo, com està compost per moltes clàusules, aniré una per una, per no fer-me pesat.

Comença així

És absurd que tots pensem que no es pot canviar este sistema. En la història de la humanitat tots els sistemes han deixat pas uns altres. Som nosaltres el que mantenim este sistema complint un contracte que mai ens hem parat a pensar. A grans línies, este es el seu contingut:

CLÀUSULA 1a:

Jo accepte la búsqueda del confort com a fi suprem de la humanitat i la acumulació de riqueses com el major assoliment en la nostra vida. Quan més infeliç siga, més consumiré, i així contribuiré al bon funcionament del sistema.

Crec que ja és de sobres coneguda la meua aversió pel sistema capitalista degut, no a les seues virtuts, que segur que en té; si no a les seues graus conseqüències. Què esperar d’un sistema que acumula riquesa en lloc de repartir-la? Com va escriure Francis Bacon ”Money is like muck, not good except it be spread” (Els diners som com ara el fem, no es bo si no es reparteix). Però no me n’aniré més per les branques, em limitaré a comentar la clàusula.

Què dir del confort? La comoditat és un estat de repós en què l’ésser humà pot experimentar una falsa sensació de calma, tranquilitat i pau interior; no importen les condicions, soles el haver-se acostumat. La zona de confort, com es crida en algunes especialitats, no és més que una prisió auto imposada que obstaculitza la força de voluntat respecte a la millora continua, al progrés o al canvi.

I de l’acumulació de riquesa com a major assoliment? Estic cansat de pregonar el “fes el que vullgues”, com interpretació particular del famossísim carpe diem, o com a mitjà per ell; si les teues metes, objectius i tasques te les fixen altres, la sensació de satisfacció serà fútil. A més, amés, si ens parem a analitzar les claus de l’éxit, segons Richard St John, una d’elles es servir (als/a les altres); i és que tantes persones d’éxit i tantes religions no han de estar molt errades. En la seua explicació posa com a exemple que per fer-se milionari has de servir coses de valor als/a les altres, exemple que no em pareix el més adequat, però és molt clarificant, al cap i a la fi.

Però no voldria acomiadar-me sense comentar el començament del manifest i és que, fa poc, vaig tindre l’oportunitat de parar-ne atenció a una conferència de Jamie Oliver, en què destacaria una frase “every one of your individual efforts makes a difference” (cada esforç individual marca la diferència); us deixe que escolteu/llegiu la explicació d’esta cita al video del enllaç anterior.

Bona vesprada, peus esquerres.