A aquella reunió es va parlar per damunt de Salvador Allende, ex president socialista de Xile, però qui és eixe Allende?

De vegades, quan parlem de socialisme, no podem evitar evocar el partit del puny i la rosa; oblidant-nos de qui van ser els/les autèntics/ques socialistes al llarg i ample del món. Qui va ser Allende? Crec que una imatge val més que mil paraules, i un video de quasi dos-cents (200) segons, ha de valdre més que milions de paraules:

Si us habeu quedat amb ganes de saber-ne més, si voleu conèixer-lo més, ací teniu un troset de la història de Salvador Allende.

Bona vesprada, peus esquerres

Així doncs, ací comença la meua resposta:

Si parlem literalment, jo preferisc les balenes a les sirenes, em pareixen menys estereotipades, menys exuberants, més reals i més naturals. A més a més, diuen que els homes que somien amb sirenes, es pixen a sobre. Però si parlem metafòricament, cal triar? M’explique, cal anar-se’n als extrems, fa falta triar-ne entre un o un altre sense possibilitat d’una tercera opció?

Hem deixat clar (espere) que la extrema primesa és insalubre i a més a més, crec que patir per un parell de talles es fer-se esclau d’allò que tant odiem alguns/es. Però no m’agradaria oblidar que als EUA, per exemple, un dels països amb més visibilitat i que genera més tendències, si no el que més, la major part de les morts estan directament relacionades amb la mala alimentació i d’elles, gairebé la seua totalitat, amb l’obesitat; més que per assassinats, que tant temem o que el tabac, que sembla que comencem a comprendre/respectar.

El que vull dir amb tot això és que la figura òptima no és pas l’esfera, ni el segment, és la que obté millor rendiment del nostre cos, eixa és la que tenim de forma més saludable.

No vull que busques el teu Laurel, ni el teu Hardy (el gros i el prim), si no que et busques al teu tu sa. Jo et vull sencer/a, et vull grassonet/a, inclús et vull gros/sa; pero et vull viu/va, i vull que mores cuan al teu cos li arribe la seua hora, no quan li arribe el seu donut (rosquill)

Per si els enllaços trencats, vos deixe una còpia ací baix, a més de la referència que vaig fer.

Bona vesprada, peus esquerres.

Notes: (1) amb això vulguera aclarar que l’article citat m’encanta i que la seua lectura principal és entre hermosa i encoratjadora.

Hace unos días en una ciudad francesa, un cartel con una joven espectacular en el escaparate de un gimnasio decía:

ESTE VERANO ¿QUIERES SER SIRENA O BALLENA?

Dicen que una mujer, cuyas características físicas no han trascendido, respondió a la pregunta publicitaria en estos términos:

« Estimados Srs:

Las ballenas están siempre rodeadas de amigos (delfines, leones marinos, humanos curiosos). Tienen una vida sexual muy activa, se embarazan y tienen ballenitas de lo más tiernas a las que amamantan. Se lo pasan bomba con los delfines poniéndose moradas de camarones. Juegan y nadan surcando los mares, conociendo lugares tan maravillosos como La Patagonia, el mar de Barens o los arrecifes de Coral de la Polinesia. Las ballenas cantan muy bien y hasta graban CD’s. Son impresionantes y casi no tienen más depredador que los humanos. Son queridas, defendidas y admiradas por casi todo el mundo.

Las sirenas no existen. Y si existieran harían colas en las consultas de los psicoanalistas argentinos porque tendrían un grave problema de personalidad ’¿mujer o pescado?’ No tienen vida sexual porque matan a los hombres que se acercan a ellas, además por donde?. Así que tampoco tienen hijos. Son bonitas, es verdad, pero solitarias y tristes. Además ¿quien querría acercarse a una chica que huele a pescadería?.

Yo lo tengo claro, quiero ser ballena. »

PD : En esta época en que los medios de comunicación nos meten en la cabeza la idea de que solo las flacas son bellas, prefiero disfrutar de un helado con mis hijos, de una buena cena con un hombre que me haga vibrar, de un café con pastas con mis amigos. Con el tiempo ganamos peso porque al acumular tanta información en la cabeza, cuando ya no hay más sitio, se reparte por el resto del cuerpo, así que no estamos gordas, somos tremendamente cultas. Desde hoy cuando me vea el culo en el espejo pensaré, madre mía, lo lista que soy…

Comença així

És absurd que tots pensem que no es pot canviar este sistema. En la història de la humanitat tots els sistemes han deixat pas uns altres. Som nosaltres el que mantenim este sistema complint un contracte que mai ens hem parat a pensar. A grans línies, este es el seu contingut:

CLÀUSULA 1a:

Jo accepte la búsqueda del confort com a fi suprem de la humanitat i la acumulació de riqueses com el major assoliment en la nostra vida. Quan més infeliç siga, més consumiré, i així contribuiré al bon funcionament del sistema.

Crec que ja és de sobres coneguda la meua aversió pel sistema capitalista degut, no a les seues virtuts, que segur que en té; si no a les seues graus conseqüències. Què esperar d’un sistema que acumula riquesa en lloc de repartir-la? Com va escriure Francis Bacon ”Money is like muck, not good except it be spread” (Els diners som com ara el fem, no es bo si no es reparteix). Però no me n’aniré més per les branques, em limitaré a comentar la clàusula.

Què dir del confort? La comoditat és un estat de repós en què l’ésser humà pot experimentar una falsa sensació de calma, tranquilitat i pau interior; no importen les condicions, soles el haver-se acostumat. La zona de confort, com es crida en algunes especialitats, no és més que una prisió auto imposada que obstaculitza la força de voluntat respecte a la millora continua, al progrés o al canvi.

I de l’acumulació de riquesa com a major assoliment? Estic cansat de pregonar el “fes el que vullgues”, com interpretació particular del famossísim carpe diem, o com a mitjà per ell; si les teues metes, objectius i tasques te les fixen altres, la sensació de satisfacció serà fútil. A més, amés, si ens parem a analitzar les claus de l’éxit, segons Richard St John, una d’elles es servir (als/a les altres); i és que tantes persones d’éxit i tantes religions no han de estar molt errades. En la seua explicació posa com a exemple que per fer-se milionari has de servir coses de valor als/a les altres, exemple que no em pareix el més adequat, però és molt clarificant, al cap i a la fi.

Però no voldria acomiadar-me sense comentar el començament del manifest i és que, fa poc, vaig tindre l’oportunitat de parar-ne atenció a una conferència de Jamie Oliver, en què destacaria una frase “every one of your individual efforts makes a difference” (cada esforç individual marca la diferència); us deixe que escolteu/llegiu la explicació d’esta cita al video del enllaç anterior.

Bona vesprada, peus esquerres.

“Si amas algo déjalo libre. Si regresa, es tuyo. Si no regresa, es que nunca lo fue” — Mario Benedetti

I se’m va acudir respondre amb un “… vaja, que gran”, fins que una altra idea es va creuar pel meu cap.

… a fer la ma, si amas cap cosa, lluita per allò; si no la consegueixes, segueix intentant-lo; si ho consegueixes, disfruta’l, aferra-te’n i defensa-la amb ungles i dents; i se la perds, recorda-la i recorda allò que vas apredre lluitant, fracasant, trionfant i compartint-la.

Tota això m’ha portat a qüestionar-me l’essència de les cites. Pensava que les cites eren un reflex de la sabiduria popular, una manera elegant d’imposar una idea al interpretar una frase d’algun/a autor/a consolidat/da; o potser que fóren un curt ensenyament que soles eres capaç de valorar si ja vas experimentar la idea principal de dita frase. Hi ha qui afiança els seus valors recolzant-los en cites i fin si tot qui els descobreix entre les lletres d’una d’elles, algunes persones les adoren, unes altres les odien. També és cert que de sobte, el refraner es confundeix amb les cites; la sutil diferència és que del refrà normalment es desconeix l’autor/a i, per tant, la vida i obra que el/la van portar a eixa reflexió.

Però, per què valen les cites? Crec que tras donar-li un parell de voltes al cap, les cites no són més que una síntesi d’una reflexió i,  per què valen les reflexions? Per a reflexionar. Potser per això algunes les acceptem com verdats universals i unes altres ens fan aflorir argments en contra (o fins i tot contracites).

Després del “Je pense, donc je suis”, més conegut com “cogito ergo sum” (pense, per tanto existisc) de Descartes i, després d’haver arribat a esta conclusió, opine que seria terrible viure sense cites i un dur treball pensar sense elles.

Quina/es cita/es han marcat la vostra vida, quines us agraden?

Bon dia, peus esquerres.

Notes: En la red podreu trobar altra versió de la mateixa cita de Benedetti amb una sutil diferènciatas:  “Si amas a alguien déjalo libre. Si regresa, es tuyo. Si no regresa, es que nunca lo fue”. Si algú sap de veres, quina de les dos es la correcta, m’agradaria editar l’entrada amb eixa informació.

… y decidí que, al menos por esta vez, no iba a pensar; y descubrí que la vida me va bien cuando no pienso…

… i vaig decidir que, encara que siguera esta vegada, no anava a pensar; i vaig descobrir que la vida em va bé quan no pense…

Com al voltant d’este tweet pareix que hi va haver controversia, m’agradaria estendre’m una mica més per ací, malgrat que 140 caracters siguen un món, no son suficients per explicar-se en profunditat. A més a més, vaig recuperant la sana costum de publicar al blog, després de estes no sé si merescudes vacances.

Per cert, podeu seguir-me al twitter com @pieizquierdo, de moment no tinc un compte per tweets en valencià/català, potser no faça falta i publique alguns tweets en la llengua de la terra.

Que vull dir amb “no pensar”?

Amb “no pensar” no vull dir deixar d’utilitzar el cervell superior (o neocórtex), més be és un “no pensar” com el del samurai que branda una katana, o el d’un pintor que maneja un pincell. Amb “no pensar”, vull dir fluir, o l’estat de flow del que ja vaig parlar en una entrada anterior; o com diu Gallwey en “El juego interior del tenis” deixar que passe, deixar fer al jo número 2 —ja parlaré més d’açò en una pròxima entrada, quan acabe de llegier el llibre—; o com dirien els/les més somiadorxs, “no pensar” és seguir al cor —o a l’emoció, per als/a les menys nyonyxs/romàntics/romàntiques—.

Espere haver-me explicat una mica millor, ara. Cap dubte?

Algú té el mateix problema que en tenia jo, a algú soles li van ensenyar a pensar? La meua solució? Crec que soles consisteeix en aprendre, no té més secret.

Bona vesprada, peus esquerres.

Així, el present es una forma de cridar a un periode de temps variable entre el passat recent i el futur immediat; la seua duració depén de l’àmbit o el context en que s’utilitze o inclús de ls paraules dels que va precedit.

Quina explicació té això?

El passat és el conjunt de sucesos que ja van tenir lloc i el futur, el conjut de sucesos que encara no han ocorregut. Que li queda al present? El gerundi. Què està succeint ara mateix? Estàs llegint esta entrada però, acotant, les línies anteriors ja les vas llegir i després llegiràs la resta. Què es el present? quant dura? quan acava? És com parlar de moments i instants.

Esta palla mental s’arrela en una conversació, mantinguda amb una amiga a la que li tinc molta estima, de la frustració i la desil·lusió. Malgrat que apareguen com a sinònims en el diccionari, crec que no va de més explicar-ne les diferències —encara que siga des del meu punt de vista—.

Frustració és el sentiment de fracàs d’una situació qualsevol (passat).

Desil·lusió es el sentiment d’expectativa poc favorable (futuro).

Espere no haver-ne provocat paradoxes, ni mals de cap.

Bona nit, peus esquerres.

A vegades em pregunten per què sóc un peu esquerre, o em criden roig, comunista, etc.

Voleu saber per què sóc un peu esquerre? teinu vint (20) minuts?

http://www.youtube.com/watch?v=6tgdpMEFDRQ (Castellà)

• Visionari: estableix objectius comuns que movilitzen als colaboradors, genera una visió compartida.
• Coaching: Impulsa les capacitats dels colaboradors establint conexions entre els objetius dels colaboradors i les metes de l’organització.
• Democràtic: valora aportacions dels colaboradors, estimula el compromís mitjançant la participació.
• Paternalista o afiliatiu: Assumeix obligacions amb els colaboradors, crea harmonia.
• Autoritari o autocràtic: Dirigeix, motiva y controla. La decisió es centralitza en el líder.
• Timoner: estableix objetius desafiants y estimulants.

Gràcies a Francisco Medina i a www.crisbolivar.com

En canvi, mai parlem de la part maternalista que tenen alguns d’ells i que fins i tot m’atreviria a enunciar com un tipus de lideratge, el lideratge maternalista. Quantes coses ens han ensenyat les mares aplicables a qualsevol àmbit?

— Està on/com l’hages deixat

— Has mirat bé?

— Arregla’l/-ho — Però si no he sigut jo — No importa qui ho/l’haja fet, el que importa és que s’arregle

— Has de fer-ho tu a soles — Però si no m’ix… — Això és que no ho has intentat suficient.

Les mire per on les mire, són actituts aplicables cent per cent a l’empresa, als cercles d’amistats, a les relacions personals, etc. Hem d’estar agraïts a les dones (més en particular a les mares) per tot allò que ens ensenyen.

Trobes algun aprenentatge maternalista més?

Bona vesprada, peus esquerres

• Ordena l’establiment d’un alto el foc immediat i un fi absolut a la violència i tots els atacs i abusos contra els civils.
• Imposa una zona d’exclusió aèria sobre Líbia.
• Autoritza tots els mitjans necessaris per a protegir els civils i les àrees poblades per civils, llevat d’una força d’ocupació estrangera.
• Enforteix l’embargo d’armament i particularment les accions contra els mercenaris, permetent les inspeccions obligatòries de vaixells i avions.
• Imposa una prohibició de tots els vols designats com a libis.
• Imposa una congelació d’actius pertanyents a les autoritats líbies, i reafirma que dits actius poden ser utilitzats pel benefici del poble libi.
• Amplia la prohibició de viatge i la congelació d’actius de la Resolució 1970 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides per a incloure-hi un nombre addicional d’individus i entitats líbies.
• Estableix un grup d’experts per a observar i promoure la implementació de les sancions

Molts i moltes de nosaltres vam expressar la nostra desapobració front a tal resolució més o menys amb una frase com esta: “massa tard”; en canvi se m’acudeixen algunes raons per les quals la resolució a banda d’arribar tard, no és del tot interessant.

• Món àrab: encara que s’intenta tenir en compte al món àrab en esta resolució, alguns països —probablement esperonats pels seus dirigents— poden percebre açò com una espècie de “Guerra Santa”.
• Autoritzar tots els mitjans necessaris: esta frase, peca de poc explícita, tant és així que “els mitjans necessaris” podrien ser des d’assassinar a Gadafi fins a arruixar àrees no civils amb napalm.
• Baixes: Gadafi no està sol, hi ha civils que el recolzen i que no haurien de ser atacats.

Per últim, crec que la força mai es solució a cap problema; pot ser un pegat, inclús un bon pegat, pero no la resposta al problema.

En ocasions els polítics han de tomar algunes decisions difícils amb les quals sempre hi haurà algú —moltes persones— en discòrdia.

Bon dia, peus esquerres.